LA CÀPSULA DEL TEMPS

LA CÀPSULA DEL TEMPS

 

Ja teníem el forat preparat, tan sols era qüestió d’obrir la càpsula del temps i començar a posar-hi a dins totes les coses que havien portat els companys.

 

 -Ok. Qui comença?- Vaig dir jo, gairabé emocionat...

 

 Tots es van mirar els uns als altres... 

 

-Ningú?- Vaig replicar extranyat.

 

Va ser aleshores quan vaig adonar-me que tothom duia les mans buides. Ningú havia portat res per posar dintre la càpsula...  

 

En David Gabarre va fer un pas endavant... 

 

-Jo...- Va començar dubtant- Jo volia que la meva cosa a guardar dins la càpsula del temps fós un record especial, però... però no sabia com enterrar l'adrenalina que sentía al marcar-li un gol a en Ferran a l'hora del pati...

 

-I jo igual.- Va dir l'Enric Gómez.- Tampoc sabria com enterrar l’olor tant característica a mercomina que em posava l'Engracia al genoll pelat.

 

-Tres quarts del mateix.- Va afegir la Maria Cinta.- Com poso dins la càpsula el color de l'aigua del lavabo dels petits... tenyint-se de marró, mentre ens rentavem les mans, després de fer fang?

 

-O com regalimaven les gotes de pluja per la finestra durant les classes insuportables de castellà d'en Josep Maria...- Va saltar la Vane.

-Per no parlar del meu primer petó en aquell Sant Jordi de seté... que encara no recordo amb qui va ser.- Va afegir l'Erica. 

 

 Tothom va posar-se a riure... 

 

-Com s'enterra la por que sentia quan en Bernat em xutava un "canyardo"?...- Va dir en Pere Durà. 

-O la tos d'un cigarret amagats darrera els plataners del camp de futbol.- Va afegir la Sandra. -Com ho enterrem això?...

 

Estava clar. En una càpsula del temps no es poden enterrar olors, ni colors, ni pors, ni records, que, en definitiva, són el més important...  

 

-Aleshores... com s’enterra una sensació?- Va continuar Pere Pouget. 

 

 -Que ens hi ernterrin dins a tots junts... A lo loco! Jo firmo!!- Li va contestar la Maria...

 

Tothom rigué de nou...Mentre réiem ens vam mirar els uns als altres amb complicitat, entenent que no feia falta enterrar cap cosa material. Tothom ho havia entès. Tots portem una càpsula del temps a dintre, i si anem refrescant tots els records de tant en tant, no tenen perqué morir mai. Ni els antics, ni els actuals, ni els que ens queden per construir...

 

L’Eli va començar a tapar el forat buit...

 

 Ningu va dir res...

 

                                                                             "Roger Guinart"